Esprais

Definició

La normativa de la Unión Europea defineix aerosol com: "El conjunt format per un recipient no reutilitzable de metall, vidre o plàstic que contingui un gas comprimit, liquat o dissolt amb o sense líquid, pasta o pols i disposi d’un dispositiu de descàrrega que permeti la sortida del contingut en forma de partícules sòlides o líquides en suspensió en un gas en forma d’espuma, pasta, pols o estat líquid".

L’aerosol es un sistema de envasat, que pot contenir i dispensar una gran varietat de productes. Els formats van de 2.8 ml fins 1 litre. L’any 2000 es va produir al món més de 10000 milions d’unitats, el 41 % a Europa.

Historia de l’Aerosol

• 1825, Charlie Plinth inventa el seu sortidor portàtil estil Regència, que utilitzava la pressió per servir aigua amb soda i estava controlat amb una clau de tall. Aquesta va ser substituïda per un altre mecanisme denominat sifó champenois que era, en realitat, un llevataps buit que permetia servir begudes gasoses i altres begudes a pressió sense treure el tap.
• 1837, Perpigna inventa la gerra amb sifó que consistia en una vàlvula a la part superior activada per una molla. Aquest mateix any Savaresse introdueix el sifó d’aigua gasosa, basat en un principi similar. El modern sifó d’aigua de soda és el descendent directe d’aquests invents.
• Al llarg del segle dinou i principis del vint, els metges i apotecaris utilitzaven ampolles de metall o vidre que contenien clorur d’etil, per produir un esprai que ampraven com anestèsic local.
• 1920 – 1950
• 1929, Erik Rotheim, un enginyer noruec, registra la patent d’aerosol.

• 1940: PRIMERA FABRICACIÓ D’AEROSOL

 

El desenvolupament de la fabricació massiva d’aerosols va tenir lloc a Estats Units a finals dels anys 40. Es tractava d’un insecticida denominat “bomba insecte,” creat per Goodhue & Sullivan (USA). Els soldats el varen fer per combatre les malalties causades per insectes a l’àrea del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial. Es van fabricar 50 milions d’unitats, i algunes d’elles van obrir-se camí cap el mercat dels USA, poc després de la guerra, com excedent de l’exèrcit.

• 1950 – 1960

Com resultat de la gran acceptació per part del públic, els fabricants començaren a buscar formes d’explotar aquesta nova forma d’envasar. Van modificar els envasos de cervesa i substituïren la vàlvula de coure de la bomba insecticida per una de plàstic.
Insecticides, ambientadors i laques pel cabell varen ser els primers productes en arribar al mercat europeu, a començament dels 50s.

• En 1957 es comença a produir a España.
• 1960 – 1970

Aquesta dècada va ser la del “boom” de la indústria de l’aerosol. Es va introduir en el mercat una major gama de productes, i els consumidors confirmaren la seva preferència per l’aerosol.
Van aparèixer productes poc usuals, sovint de curta durada, com els concentrats de cafè, xocolata i whisky, per esmentar-ne uns quants. La producció d’aerosols a Europa s’incrementa, de 70 milions a 1200 milions d’unitats. ¡Un èxit inimaginable! Fabricats originàriament a partir d’una llauna d’alumini estirat, els aerosols ben aviat es comencen a fabricar , també, com envasos de tres peces de llauna.

• 1970 – 1980

A finals dels anys 70, després de la publicació de l’informe Molina/Rowland sobre la capa d’ozó. Els aerosols es converteixen en objectiu de legisladors, premsa mundial i organitzacions de consumidors, pel paper que els CFC juguen en la disminució de la capa superior d’ozó.
Altra cop la producció va ser sorprenent, arribant a un total de 2200 milions d’unitats, un increment a Europa del 80% respecte la dècada anterior.

• 1980 – 1990

La indústria s’allunya dels CFC per apropar-se a propel·lents alternatius. S’introdueix a Europa l’etiquetatge “sense CFC”. Des de 1989, els aerosols europeus per a consum (excepte alguns productes mèdics, com els inhaladors contra l’asma) no contenen CFC. La producció europea d’aerosols es va estabilitzar sense creixement durant un breu període de temps, fins que els consumidors van tornar al seu sistema dispensador preferit, perquè és pràctic, de fàcil utilització, higiènic i eficaç.
La producció europea durant aquesta dècada s’incrementa en un 35%, fins arribar als 3000 milions d’unitats.

• 1990 – 2000

La protecció del medi ambient ha estat un tema clau durant aquesta dècada, i és provable que ho segueixi sent durant el proper mil·lenni. El reciclatge i la minimització dels residus estan en un lloc destacat a l’agenda de la indústria. Els aerosols ja estan utilitzant una proporció significativa de metall reciclat. Veurem créixer aquesta proporció durant els propers anys. La producció d’aerosols ha continuat creixent de forma uniforme i a Europa ha arribat als 4400 milions d’unitats, un 48% d’increment respecte a la dècada anterior.

Aplicacions

Una àmplia varietat de productes es presenta en el mercat en forma d’aerosol, tant a nivell domèstic com en aplicacions industrials:

- Llar:               Ambientadors, insecticides, llevataques, productes de neteja, etc.
- Art i disseny:   Laca fixadora, adhesius
- Medicina:        Inhaladors respiratoris
- Perfumeria i cosmètica: Desodorants, laques, espumes d’afaitar...
- Oci:                Neu artificial
- Alimentació:    Nata, crema chantilly.
- Seguretat:       Esprai de defensa

Funcionament

El producte està dissolt o en suspensió en un concentrat diluent en estat líquid.

Existeixen dos formats d’aerosols, en funció del gas propel·lent:

• Gas comprimit:

En principi el gas propel·lent es troba allotjat a la part superior del recipient, mentre que el producte ocupa la part inferior. A mesura que el contingut baixa, el gas té més espai lliure i la seva pressió disminueix. Actualment es troben en desús.

• Gas liquat:

Una part del gas propel·lent es troba, a l’igual que en el cas anterior, a la part superior del tub, mentre que la resta es troba en forma de gas liquat barrejat amb el producte. Al minvar el contingut, el gas liquat es va evaporant del líquid a l’interior de l’envàs, per mantenir una pressió constant, de manera que la última polvorització sigui de tan bona qualitat com la primera.

Reciclatge

Primer retirem els taps que seran reciclats com qualsevol altre plàstic.

A la Planta de Tractament, la operació comença amb la destrucció de l’envàs, que és perforat en una instal·lació especial d’accionament neumàtic. D’aquesta acció s’obtenen 3 components per separat:

• gas, que amb una bomba de buit, és primer filtrat per netejar-lo de micropartícules de líquid que arrossega i després és injectat a la cambra de postcombustió, on el seu poder calorífic és utilitzat per al tractament de residus.

• líquid contingut s’emmagatzema en bidons de 200 litres i després és incinerat. Els líquids de base solvent aporten energia a la combustió.

• els envasos ja buits poden ser tractats com qualsevol altre envàs metàl·lic de begudes, alimentació, etc.

Els envasos aerosol són fabricats amb materials reciclables, i una part important del metall emprat en la seva fabricació prové de materials reciclats.
Un 75% d’envasos utilitzen llautó, un 24% alumini i menys del 1% són de vidre o plàstic.
Als països europeus es recicla, amb diferents sistemes i mètodes, uns 1000 milions d’aerosols.
Els aerosols o esprais plens o no utilitzats totalment han ser considerats segons la classificació del seu contingut (en general classificats com a inflamables) i per tant, han de ser entregats a les  “punts verds”, "punts net”, o llocs de recollida especial.
La Unió Europea recomana el reciclatge de tot tipus d’aerosols.

Normativa. Residus perillosos

• Ordre de 13 de octubre de 1989, sobre Residus Tòxics i Perillosos, mètodes de caracterització. (BOE núm. 270, de 10.10.89)
  OBSERVACIONS: Desenvolupa el Reial Decret 833/1988, de 20 de juliol, i transposa els mètodes de caracterització establerts a la Directiva 84/449/CEE, de 25 de abril de 1984
• Reial Decret 952/1997, de 20 de juny, pel que se modifica el Reglament per a l’execució de la Llei 20/1986, de 14 de maig, Bàsica de Residus Tòxics i Perillosos (BOE núm. 160, de 05.07.97)
  OBSERVACIONS: Es publica la llista de residus perillosos, aprovada mitjançant Decisió 94/904/CE.