El Conveni de Basilea

 

A principis del 2019, després d’un periple de 15.000 quilòmetres i poc més de dos mesos de navegació per l’Atlàntic i l’Índic, va atracar a Selagor (Malàisia) un vaixell provinent d’Espanya carregat de contenidors replets de residus plàstics.

Les autoritats de país asiàtic, que pel que sembla tenien la mosca brunzint des de feia temps darrere l’orella, van comprovar els residus i van esbrinar que, per començar, la carrega era il·legal, és a dir, que no disposava de la documentació ni els permisos pertinents i, per acabar, van descobrir que els contenidors portaven plàstics trossejats amb llimadures d’alumini altament contaminants i gens reciclables.

Pocs mesos més tard, el juny de 2019, el vaixell estava de tornada a Espanya, perquè a Malàisia estaven farts què els prenguessin el pèl.

O, dit d’altra manera, les autoritats malaies ja no estaven disposades a acceptar que les empreses espanyoles (i els governs que les emparen) violessin una vegada i una altra el Conveni de Basilea, en vigor des de 1992, que prohibeix l’exportació de materials no reciclables i pretén que els països signants (uns 200) apliquin un control estricte a la producció, ús, processament i desfet de residus perillosos i contaminants.

Però, això d’enviar fora de les nostres fronteres vaixells carregats fins al capdamunt d’escombraries contaminants, és un fet aïllat?

Doncs no, en absolut.

En realitat, precisament ara, mentre llegeixes o prens un cafè, en aquest precís instant, pels mars del globus naveguen desenes de vaixells carregats d’escombraries, des de països industrialitzats, com Canadà, EE.UU, Alemanya, Japó, França, Espanya o el Regne Unit fins a països en desenvolupament d’Àsia i Àfrica, els quals hem convertit en abocadors de les economies més potents de la Terra.

 

I per què? Per què enviem tan lluny els nostres desfets plàstics?

 

Fàcil, perquè reciclar (reciclar realment) surt molt car: es necessita molt personal per a separar a mà els residus. I noliejar uns vaixells i enviar les escombraries contaminants a tercers països resulta, a curt termini, molt més barat.

Només ens hem de fixar en les dades:

Segons l’OMS, l’any 2018 el Japó va “exportar” 925.953 tones de brossa plàstica; EE.UU, 811.420; i Alemanya, 701.539 a Malàisia, Tailàndia, Vietnam i Hong Kong.

Però Espanya no es va quedar curta perquè, sembla que és el novè país del món que més desfets plàstics escombra sota la catifa de l’exportació fora de les seves fronteres.

Bé doncs, què podem fer? No cal dir que no podem confiar en el fet que deixin de mentir-nos i manipular-nos: definitivament, no reciclem realment tota la vergonyosa quantitat de brossa que generem i, per això, perquè no saben què fer amb ella, l’envien a embrutar la vida i salut de persones (famílies, infants, homes, dones) que estan a milers de quilòmetres de nosaltres.

Siguem persones honestes: si no és possible reciclar tota aquesta quantitat inimaginable de brossa…, deixem de produir-la i no ens enganyem.

Una vegada generada, les escombraries plàstiques no desapareixen per art de màgia: només deixem de tenir-les a prop de casa.

Així que, què podem fer?

Diguem no, no i no, una i tantes vegades com ens sigui possible, als plàstics d’un sol ús.

 

Si t’ha interessat aquest article:

 

LES 3R + 1

Els plàstics, tenen els dies comptats?